Petit retall de revista

Des de l'Associació d'iniciatives Waldorf ens han demanat si volíem fer un petit escrit sobre la nostra iniciativa per a la seva revista. Hem fet un petit retall del que podria ser un dia nostre de l'inici fins al final.

Esperem que us agradi:

Imaginemos una mañana de otoño. El cielo plomizo es el fondo de un escenario con un suelo tapizado por piedra, hierba húmeda y hojas de roble que sin previo aviso han ocupado el suelo convirtiéndolo en una superficie blanda. Una neblina matinal pronto severá elevada hacia el cielo por losrayos del Sol.

De pronto nuestros personajes aparecen en medio de un silencio interrumpido por el tintineo ocasional de unas campanas y el gorjeo de los pájaros un ruido melódico acompasa su llegada. Vienen vestidos contrajes de lluvia y acompañados por su maestra, empiezan su día, y de qué mejor manera que cantándole al sol, a las piedras, a los árboles y a los animales del bosque que cada mañana comparten con ellos su juego.

El escenario, a ojos de un espectador cualquiera es cada día el mismo, no obstante, los personajes de esta historia no ven un viejo tronco caído, hoy éste se convertirá en la silla de un caballo donde prueban sus nuevas acorbacias. No ven un pequeño charco, sino que este quizás será convertido en un estanque con peces o en un abrevadero donde las hadas han podido beber esta noche. 

En círculo, los protagonistas bendicen el desayuno con su maestra. Comen fruta, nueces y tortas de arroz que los pájaros también bendicen. Cantando, cantando se devuelven a la escuelita para tender al sol sus trajes,  tener un rato de juego tranquilo, amasar pan y escuchar un cuento que la maestra cada día cuenta.

Los protagonistas de la historia han llegado a su final cuando terminan la comida y juegan relajados, muy pronto llegan las mamás y los papás y, como si de un pacto no escrito se tratara, quedan para el día siguiente a la misma hora con la maestra y sus compañeros,  y también con el bosque, con las hadas y los duendes y contoda la magia de la vida que los acompaña en su quéhacer cotidiano.

Escrit a Santa Creu de Jotglars 13 d'octubre de 2017

És adéu, tanmateix és per sempre.

Àdhuc els millors s’equivoquen quan fan servir paraules per a significar el més de silenciós de tot i que és gairebé inefable.

Ranier Maria Rilke

La cita d’aquest post prové d’un recull breu de cartes que Rilke va escriure al senyor Kappus, un jove poeta que, desorientat, buscava respostes i ajuda als conflictes que es generaven en la seva vida. Kappus va adreçar-se a un dels grans poetes del segle XIX i principis del XX. En aquestes cartes Rilke desgrana tot un seguit de propòsits que van guiar el treball de Kappus i de retruc han servit per molts altres que han volgut trobar el seu camí a la vida. Es pot afirmar que aquest breu text fa trobar una llum a l’interior de qui el llegeix i es troba reconfortat, a la cita de l’inici hi segueix: Amb tot, si s’atura davant de coses que s’assemblin a les que ara fan reposar els meus ulls, crec que no es quedarà sense resposta. Si es manté en la natura, en el que en aquesta és senzill, en el que és petit, en allò que gairebé no es veu i que tan sobtadament pot esdevenir gran i immens, si vostè estima el que és més humil i, com un servidor, amb força simplicitat, tracta de guanyar-se la confiança d’allò, que sembla pobre, aleshores tot li serà més lleu, més concentrat, més reconciliador, potser no en l’enteniment, que, estupefacte, sempre resta endarrerit, però si en la consciència més pregona, en l’estar a l’aguait i en el seu saber de la vida.

Si aquestes paraules són les que es fan servir per acomiadar-nos d’aquest curs és perquè en elles s’expressa un dels grans misteris de la tasca de l’educació, i en aquesta escola i amb aquests nens enguany s’ha intentat de portat¡r a terme.

Un curs carregat de moltes coses, de molts bons moments, d’un quotidià sa i harmonia.

Un curs que també serviex per dir-nos adéu en el final de trajecte i acomiadar-nos de molts infants: d’en Jan, en Pau, l’Elna, l’Odina, en Martí, en Roure, la Bruna, l’Íber i l’Itzia que caminen cap a la vida, i s’obriran camí allí on vagin. Tanmateix avui que és dia de comiat cal dir que hi ha coses que no s’acaben, que duren per sempre.

En el seu trajecte, aquests infants, sempre podran trobar un moment per aturar-se, tancar els ulls i posar les seves mans al cor i posar-se les estrelles i dibuixar amb els ulls el fil daurat,  recordar el món de fades, màgia i somni en el que han pogut conviure tots aquests anys. I així poder viure el conte de la vida, amb totes les seves sorpreses, alegries, tragèdies, èxits i contratemps amb misteri i entusiasme.

Una de les tasques més importants d’aquesta escoleta durant els seus quatre cursos d’existència ha estat donar als infants la possibilitat de que puguin conquerir la seva llibertat, ja que aquesta no consisteix en res més que una disposició anímica, i a partir d’aquesta llibertat que es poguessin anar trobant a ells mateixos, poder viure tal i com ells són, tasca poc senzilla en els temps que corren, àrdua i complexa i a la vegada dolça, compassiva, amable i també possible.

Diuen que una de les grans quimeres en les persones que busquen un camí en el món de l’autoconeixement i la transcendència és de poder distingir el que és momentani del que és etern,  aquests infants durant aquests anys han pogut descobrir una realitat que és eterna, és seva i ho serà per sempre i rau dins seu.

Fins molt aviat.

Una senyal

 

Com veieu a la foto, a partir d'ara al Bosc dels Joglars hi ha una senyal externa que no és nostra i que tothom entén, qui passa amb cotxe i passeja per Santa Creu dels Jotglars sap que hi ha un espai per infants al poble.

Seria aquesta senyal un fet del quotidià en moltes circumstàncies, tanmateix aquesta senyal ha estat en desús al poble de Santa Creu de fa més de 15 anys. La poca natalitat i l'envelliment de la població van fer que al poble no hi hagués nens suficients com per mantenir oberta l'escola, ha anat passant el temps i les variables no han canviat, continua sent aquest un poble amb pocs nens.

No obstant sí que hi ha nous impulsos, ara mateix al Bosc dels Joglars som 11 infants que anem enriquint-nos amb el quèfer de l'escola. Un impuls que va néixer fa quasi 100 anys a Stuttgart de la mà de Rudolf Steiner i que  ha anat a parar fins aquí, revitalitzant un espai per a infants a un indret on n'hi ha ben pocs.

Una senyal aquesta que també genera un moviment retrospectiu en l'educació al nostre país. Sembla una espècie de mite mig fantàstic el fet de recordar que en algun moment vam ser un referent important a Europa pels impulsos pedagògics que d'aquí emanaven: l'Escola del mar, l'Escola del bosc, Ferrer i Guàrdia,  Rosa Sensat, Pere Vergés, Artur Martorell... tot plegat, personatges, idees i material molt vistós en algunes biblioteques i hemeroteques i també inexistent a moltes aules del nostre país. 

Després 40 anys de franquisme seguits de 40 anys de "democràcia", el que era un país observat i reverenciat en molts indrets per la seva pedagogia es troba lluny d'aquesta condició. Algunes iniciatives van fent la seva tasca, de donar una pedagogia renovada que entengui i treballi envers l'esperit dels infants i dels temps. És el cas de la pedagogia Waldorf on tot un plegat d'iniciatives treballen per donar un caire renovat i viu a l'educació dels infants.

A nosaltres la senyal arriba, es fa present i nous impulsos van prenent forma i diuen al món que les coses poden ser diferents, aquesta setmana el món ha contestat, i ha posat a la carretera del seu davant una senyal.

Llanant la llana

En aquest post compartim imatges de ja fa quasi bé un any. Ens recorden l'activitat que des del Bosc dels Joglars  vam fer per a nens i nenes a Santa Creu i la comarca.

Fèiem un taller de papallones de llana.

Cultivar els sentits és una de les claus en l'educació, en aquest cas, sentir la calidesa, la suavitat i el tacte de la llana quan aquesta s'efilagarsa és un gest de propietats terapèutiques. No només per les formes i moviments que experimenta la llana, sino per la vivència que es produeix a dins nostre. Així com nosaltres convertíem aquest do de la natura amb una colorida papallona, també nosaltres vivim com la crisàlida dels nostres sentits va bategant cap a una qualitat nova.

El tacte, amb aquests elements que són pròpiament naturals, ens porta cap a una vivència íntima amb el món. Manipular i imaginar amb la llana mentre compartíem amb els veïns de la comarca va ser el que veureu amb aquest petit reportatge.

Propera parada: Santa Llúcia.

Arriba l'hivern i els dies es fan més curts, la foscor guanya terreny a la claror.

És en aquest moment on s'enceta un espai on la llum s'experimenta cap endins. Les festes de la llum són un reflex d'aquesta vivència: Sant Martí. Santa Llúcia. Santes Nits nadalenques... fins que arribarà la Candelera.

Són moltes les escoles que aprofiten aquestes festes per saludar-se amb el món, obrir les seves portes i descobrir-se.

Nosaltres enguany muntem parada. Portarem l'escola al carrer. Farem fira.

La fira de Santa Llúcia de Prats de Lluçanès ens servirà d'espai per donar a conèixer a la comarca quina és la nostra proposta pedagògica. Entremig menjarem pastissos, farem un taller de collarets amb aglans...i compartirem vivències, experiència i matí amb tothom qui ho vulgui.

Curs d'aquarel·la a Prats de Lluçanès

Compartim la següent informació d'un curs que val molt la pena.

Benvolguts,

ens complau informar-vos que, a partir del dia 3 de desembre de 2015, obrim el nou taller de Contes savis a tothom qui vulgui experimentar i aprofundir artísticament en el coneixement del color i l'aquarel.la. 

Tots els dijous de 20:30 a 22h

Col.laboració: 35 €/mes (material inclòs)

al nou taller de Contes savis: carrer Orient número 7. Prats de Lluçanès.

Si hi esteu interessats podeu respondre aquest correu, o trucar-nos al 607 159 049 (Marta Such)

Us hi esperem!

Xerrada al 31 d'octubre.

Ja comencem a ser una pila d'escoles, d'experiències i famílies que decideixen empendre un camí educatiu diferent al que ens ofereix el sistema.

Són moltes les causes que empenyen a tot aquest nou impuls pedagògic del país, ganes de canvis, d'aire nou, insatisfacció pel que trobem o els propis infants que movilitzen a tota la família entorn una nova idea de créixer i de viure.

Alguns d'aquests intents són força reeixits, i ja es comencen a veure escoles de pedagogies anomenades alternatives que agafen certa magnitud. 

Nosaltres som una d'aquestes iniciatives, petita i sense massa ressò, amb una trajectòria de moment curta i amb una il·lusió molt gran, la il·lusió dels qui comencen.

Però en tot aquest conjunt d'escoles que apareixen i es fan un lloc en el món, quin lloc ocupen les escoles Waldorf? Quina és la nostra aportació als infants?

Les iniciatives Waldorf busquen una resposta diferent en cada infant, malgrat se'ns puguin plantejar les mateixes preguntes en les etapes de creixement, trobem en cada possibilitat una nova resposta. I en el nostre camí pedagògic ens encoratgem per descobrir-les. El camí de buscar i d'escudrinyar quins són els misteris que s'amaguen en l'essència humana ens fa Waldorf.

Aquest proper dissabte 31 d'octubre tenim la sort de rebre la visita d'en Lluís Romaní, la seva llarga trajectòria dins la Walford a Catalunya feia que el ventall de possibilitats per una xerrada fos ampli. Finalment vam triar aquest títol "Educació i autoeducació com a camí interior". 

Intuïm que la visita d'en Lluís probablement ens ajudi a plantejar-nos noves preguntes que ens facin fer camí i entendre encara més la Waldorf com a camí de cerca, trascendència i autoconeixement.

Tot un repte.

Fins el dissabte.