Àdhuc els millors s’equivoquen quan fan servir paraules per a
significar el més de silenciós de tot i que és gairebé inefable.
Ranier Maria Rilke
La cita d’aquest post prové d’un recull breu de cartes que
Rilke va escriure al senyor Kappus, un jove poeta que, desorientat, buscava
respostes i ajuda als conflictes que es generaven en la seva vida. Kappus va
adreçar-se a un dels grans poetes del segle XIX i principis del XX. En aquestes
cartes Rilke desgrana tot un seguit de propòsits que van guiar el treball de
Kappus i de retruc han servit per molts altres que han volgut trobar el seu
camí a la vida. Es pot afirmar que aquest breu text fa trobar una llum a l’interior
de qui el llegeix i es troba reconfortat, a la cita de l’inici hi segueix: Amb tot, si s’atura davant de coses que s’assemblin
a les que ara fan reposar els meus ulls, crec que no es quedarà sense resposta.
Si es manté en la natura, en el que en aquesta és senzill, en el que és petit,
en allò que gairebé no es veu i que tan sobtadament pot esdevenir gran i immens,
si vostè estima el que és més humil i, com un servidor, amb força simplicitat,
tracta de guanyar-se la confiança d’allò, que sembla pobre, aleshores tot li
serà més lleu, més concentrat, més reconciliador, potser no en l’enteniment,
que, estupefacte, sempre resta endarrerit, però si en la consciència més
pregona, en l’estar a l’aguait i en el seu saber de la vida.
Si aquestes paraules són les que es fan servir per
acomiadar-nos d’aquest curs és perquè en elles s’expressa un dels grans
misteris de la tasca de l’educació, i en aquesta escola i amb aquests nens
enguany s’ha intentat de portat¡r a terme.
Un curs carregat de moltes coses, de molts bons moments, d’un
quotidià sa i harmonia.
Un curs que també serviex per dir-nos adéu en el final de
trajecte i acomiadar-nos de molts infants: d’en Jan, en Pau, l’Elna, l’Odina,
en Martí, en Roure, la Bruna, l’Íber i l’Itzia que caminen cap a la vida, i s’obriran
camí allí on vagin. Tanmateix avui que és dia de comiat cal dir que hi ha coses
que no s’acaben, que duren per sempre.
En el seu trajecte, aquests infants, sempre podran trobar un
moment per aturar-se, tancar els ulls i posar les seves mans al cor i posar-se
les estrelles i dibuixar amb els ulls el fil daurat, recordar el món de fades, màgia i somni en el
que han pogut conviure tots aquests anys. I així poder viure el conte de la
vida, amb totes les seves sorpreses, alegries, tragèdies, èxits i contratemps
amb misteri i entusiasme.
Una de les tasques més importants d’aquesta escoleta durant
els seus quatre cursos d’existència ha estat donar als infants la possibilitat
de que puguin conquerir la seva llibertat, ja que aquesta no consisteix en res
més que una disposició anímica, i a partir d’aquesta llibertat que es poguessin
anar trobant a ells mateixos, poder viure tal i com ells són, tasca poc
senzilla en els temps que corren, àrdua i complexa i a la vegada dolça,
compassiva, amable i també possible.
Diuen que una de les grans quimeres en les persones que
busquen un camí en el món de l’autoconeixement i la transcendència és de poder
distingir el que és momentani del que és etern, aquests infants durant aquests anys han pogut
descobrir una realitat que és eterna, és seva i ho serà per sempre i rau dins
seu.
Fins molt aviat.
